MARC TEÒRIC

1. INTRODUCCIÓ

En aquesta Unitat Didàctica anomenada “Què bé em sent!” ens centrem en el bloc quatre anomenat “Activitat física i salut”. D’una banda, parlarem de la relació de l’activitat física amb la salut i el benestar. D’altra, parlarem sobre el reconeixement dels beneficis de l’activitat física en la salut, així com la millora de forma genèrica de la condició física orientada a la salut.

Cal dir que va dirigida a xiquets i xiquetes de Segon Cicle, en especial, als de quart de Primària i que pertanyen al col·legi públic "9 d'Octubre" de Llíria (València). (Veure ANNEXE I).

2. JUSTIFICACIÓ

Hem escollit aquesta temàtica per la importància que ha anat adquirint l’activitat física en la vida quotidiana de tots nosaltres; per aquesta raó, diem que es tracta d’un tema d’actualitat en la societat que ens rodeja. És una pràctica humana que està present en el nostre dia a dia, ja siga amb el treball, l’ escola, el temps lliure o les tasques quotidianes i familiars, des de la infància a la vellesa. Les persones difícilment podem dur a terme una vida plena i sana sense possibilitat alguna de moviment i interacció amb el món. D’ací que l’activitat física siga un factor, entre altres, a tindre en compte quan parlem de la salut de les persones (Devís, 2007).

Al llarg del temps s’ha anat popularitzant la pràctica física i esportiva degut a què la població ha anat adquirint major consciència social sobre la salut.

L’educació per a la salut comença en el si de la família i es deu de realitzar en diversos àmbits (centres de treball, associacions ciutadanes, centres sanitaris, etc.), però sense dubte, un àmbit privilegiat per desenvolupar-la amb eficàcia és el centre docent, així i com diu Mendoza i els seus col·laboradors (Mendoza i col. 1994:24, Citat per Devís, 2007).

Altres dels motius pels quals havem considerat important aquest tema són les altes taxes de sedentarisme que poden originar problemes d’obesitat. Segons la RAE es defineix el terme “sedentari” com un ofici o estil de vida caracteritzat per poca agitació o moviment. Així doncs, el que el nostre treball pretén també és conscienciar  sobre la realitat del sedentarisme físic: carència o falta d’exercici físic al dia a dia d’una persona, fet que provoca un augment de possibilitats de sofrir malalties, entre les quals les cardíaques soles ser les més comunes.

Algunes causes que provoquen el sedentarisme són:

- La dificultat de compaginar el treball amb la realització d’exercici físic com a conseqüència del tipus d’horari laboral a Espanya (llarga jornada laboral que impedeix tindre temps per a un mateix o una mateixa).

- La nostra societat està basada en una cultura poc relacionada amb el món de l’activitat física, per això els índexs de pràctica esportiva són molt inferiors en comparació amb altres països; com ara Alemanya, l’horari laboral de la qual sí que permet disposar de temps per a la pràctica esportiva.

- També es pot assenyalar que hi ha una falta d’instal·lacions, ja que la nostra cultura no en fa un ús seguit d’aquestes. A més, com l’accés a aquestes resulta prou costós, la societat prefereix no invertir els fons públics en aquests espais.

Segons l’article “El mapa del sedentarismo en el mundo”, publicat el 27 d’agost del 2013 a la revista Vitónica, Espanya és un dels països, juntament amb Argentina (més de 50%) i Portugal (amb més d’un 40%), que presenta un dels majors índex de sedentarisme al món (56%); xifres que resulten preocupants des del nostre punt de vista. Una observació que trobem és que són les dones les que mostren majors nivells de sedentarisme en comparació amb els homes.

Aquest fet comporta conseqüències com l'obesitat infantil. Tal com la Fundació Hospital de Nens de Barcelona diu: “l’obesitat infantil és l’acumulació excessiva de grassa corporal”. Aquesta ha esdevingut una de les principals malalties a molts dels països desenvolupats. Cal saber que l’obesitat es manifesta per un augment de pes major al 20% del que seria el pes ideal per a l’individu segons talla, sexe i edat d’aquest.

Una de les principals causes de l’obesitat infantil és el notori desequilibri entre la ingesta calòrica, és a dir, la consumició de calories, i la utilització d’aquestes. Directament relacionat amb el anteriorment esmentat, es troba el canvi dietètic que ha tingut lloc a nivell mundial, caracteritzat per un augment de la consumició de productes amb un alt contingut calòric, però amb poca o nul·la aportació calòrica i mineral.

 Segons hem explicat, la nostra societat té un alt, creixent i preocupant nivell de sedentarisme; pel tant, com la pràctica de l’activitat esportiva es escassa també en xiquets i xiquetes d'entre 6 i 12 anys, hi ha molt més risc de sofrir obesitat infantil a aquestes edats.

Però cal destacar que l’obesitat infantil no solament depèn de l’actitud que té el xiquet o xiqueta, sinó que també es veu influenciada pel desenvolupament social i econòmic de la zona. Si parlem d’un país desenvolupat com ara Espanya o Canadà, probablement els xiquets i xiquetes tinguen més possibilitats de patir obesitat infantil que, per exemple, xiquets i xiquetes d’Etiòpia, ja que de ben segur aquest últim no disposa de restaurants de menjar ràpid i tampoc tenen unes instal·lacions esportives amb tanta qualitat com de les que nosaltres podem disposar.

A continuació, veurem les conseqüències que genera l’obesitat infantil:

- Problemes relacionats amb el son (alteracions, mal descans...)

- Problemes amb les articulacions i possibles osteoporosis.

- Poca resistència física (dificultat en respirar i cansament constant) en realitzar alguna activitat física.

- Possible cas de diabetis.

- Entrar abans en el període conegut com la pubertat.

- Tenir la menstruació d’una manera molt irregular.

- Malalties cardiovasculars, colesterol i hipertensió arterial, d’ entre les més comunes, problemes cutanis.

- Baixa autoestima, actitud cansada i depressiva...

Si el que volem, entre altres coses, és prevenir casos d’obesitat infantil entre els xiquets i xiquetes, allò que s’hauria de fer és tractar que aquests i aquestes seguiren des de ben menuts uns correctes hàbits alimentaris així com un adequat estil de vida. Nosaltres, com a futurs docents, des de l’escola tenim un paper molt important sobre açò, ja que, a l'igual que les famílies de cada xiquet i xiqueta, els hem d’oferir informació sobre quins són els hàbits que han d’adoptar. Les famílies, per tant, han de contribuir, per exemple, marcant uns horaris fixos de menjades amb tots els membres de la família, i també, la programació d’activitats esportives, bé siga a instal·lacions preparades, o al mateix medi natural, on es podria practicar muntanyisme, anar en bicicleta...

Als xiquets i xiquetes se’ls ha de conscienciar des de ben menuts per a què, una vegada arriben a l’etapa de l’adolescència no es veien en problemes d’obesitat, i tampoc en un futur com a adults. Però no solament s’han de seguir uns  hàbits correctes de menuts, sinó que s’ha de portar un control continu sobre l’alimentació de la persona durant tota la vida, per a evitar així també malalties derivades.

En cas que, tot i haver portat a terme les mesures preventives esmentades, no s’haja tingut èxit, hi ha pautes de tractament de l’obesitat infantil.

Hi ha dos pilars bàsics per al tractament: dieta nutricionalment equilibrada juntament amb la pràctica d’activitat física adequada al nivell d’obesitat de cada persona. Però per a què açò done el resultat desitjat, caldrà tenir el suport de la família. Quan ens referim augmentar l’activitat física, també està implícita la idea de reduir hores que el xiquet o la xiqueta passen jugant a videojocs, mirant la televisió, etc. (augmentem l’activitat física i reduïm considerablement activitats que la provoquen).

El fet d’augmentar l’autoestima i la confiança pròpia del xiquet i la xiqueta és fonamental, ja que tal com hem comentat a l'apartat de les conseqüències, el xiquet/a té un baix estat d’ànim. Cóm ho fem? Doncs mitjançant l’enunciació de missatges motivadors cap a ells, que els ajuden a seguir esforçant-se per a superar el problema.

Tot allò que hem anat dient sobre l’obesitat es veu reafirmat per molts estudis realitzats que mostren els alts índexs a Espanya.

Segons el Programa Thao de Salut Infantil, un 21,1% de xiquets espanyols i xiquetes espanyoles tenen sobrepès, i un 8,2 pateixen obesitat, sent quasi un de cada 3 xiquets/es els que, entre 3 i 12 anys, tinguen problemes amb el sobrepès.(IMEO)

Tanmateix, segons el Centre Nacional d’Investigacions Cardiològiques, durant l’última dècada ha incrementat un 35% el percentatge d’obesitat infantil.

Un estudi de la Comissió Europea afirma que Espanya és, per darrere de Malta, el segon país de la unió Europea amb xiquets i xiquetes obesos d’ entre 7 i 11 anys.

Tal i com vegem a aquesta imatge, els xiquets i les xiquetes poden tenir més o menys probabilitats de patir obesitat segons si el seu pare o la seua mare en pateixen. 
 

 Imatge extreta de: El mundo.  

En cas que ambdós tinguen obesitat, el xiquet o xiqueta amb una elevada probabilitat podria ser obès; en canvi, si cap dels dos ho és, són molt poques les probabilitats per al xiquet de patir obesitat.

En conseqüència com bé diu a l’Annex II de Decret 105/1992 “L'exercici físic és fonamental per al desenvolupament de les potencialitats dels alumnes, pels seus efectes beneficiosos sobre la salut. Per això són necessàries accions educatives per consolidar hàbits duradors: una correcta alimentació, la defensa del medi ambient, vida en la naturalesa, descans apropiat, hàbits d’higiene corporal, etc. que incidiran de forma més favorable en el desenvolupament i la millora dels i de les alumnes, que sí es feren sols amb la pràctica d'exercici”.

3. CONCEPTUALITZACIÓ
 

Precisament per tot allò esmentat anteriorment hem considerat important definir el terme de salut, de condició física i d’hàbits de vida, ja que estan completament relacionats. Amb ells podem adquirir una noció ampla de benestar que integra la dimensió personal, social i mediambiental en les relacions entre l’activitat física i la salut.

La definició de Salud donada per l'OMS (Organització Mundial de la Salut) és l'estat de benestar físic, psíquic i social, i no sols com absència de malaltia.

La salut és el patrimoni més important que una persona posseeix, ja que sense salut poques coses tenen importància. Aquest concepte és canviant i dinàmic, i el seu contingut varia segons les condicions culturals socials i històriques de la comunitat que l'accepta i formula (Sánchez,2000. Citat per Latorre i Herrador, 2003).

La salut no sols és una responsabilitat individual sinó també col·lectiva perquè el nostre estat afecta els nostres ser estimats i al servei públic que deu mantenir-la, i millorar-la amb una gran inversió econòmica.

Cal dir que s’ha de conèixer diferents factors que poden afectar la nostra salut per a conservar, millorar i promocionar-la. Aquests factors són socioculturals (influència del mass media), una societat cada vegada més sedentària (com ja havem vist anteriorment), responsabilitat del Sistema Sanitari de l'augment de l'expectativa de vida de la població actual; mediambientals (contaminació atmosfèrica, la contaminació acústica, la degradació de la flora i la fauna); biològics i hàbits de vida (responsables del 40% dels problemes de salut de la població (Ares 1992. Citat per Latorre i Herrador, 2003). Remarquem la importància dels hàbits de vida que són definits per Sánchez (1992) com formes de comportar-se, individuals i col·lectives, que afecten la salut de manera positiva o negativa, sent l'estil de vida saludable aquell que es relaciona amb una nutrició adequada i, per suposat, l'eliminació d’hàbits de vida poc saludables: alcohol, tabac i drogues.

Observem aleshores la importància en els xiquets i xiquetes; per això es considera tan essencial l’edat primerenca, ja que poden arribar a pensar que la salut no va en ells, però no són conscients que en aquestes edats s’assenten els hàbits de vida relacionats amb la salut.

Entre els beneficis de la salut relacionada amb l’exercici físic destaquem els següents:

- Augment de l'expectativa de vida.

- Prevenció i control de l'obesitat, maduració de l'aparell locomotor.

 -Prevenció osteoporosis.

-Millora del control tensional.

-Protecció cardiovascular.

-Reducció d’insuficiències musculars i respiratòries entre altres com beneficis psíquics (millora de l'autoestima) i socials.

- En l’aprenentatge, el xiquet o xiqueta assimila una nova activitat lúdica observant als altres, els assajos i errors són la base d’assimilació i correcció de conductes...

4. RELACIÓ ENTRE CONDICIÓ FÍSICA I SALUT

Altre apartat que tractarem en aquesta Unitat Didàctica és la relació que existeix entre la condició física i salut. Cal dir que la lluita del sedentarisme i contra l’obesitat infantil exigeix de la societat un compromís amb la millora de la condició física dels escolars, que garanteix a aquests un benestar integral i l’adaptació d’un estil de vida saludable lligat a la pràctica regular d’activitat física i a una alimentació equilibrada. El nivell de condició física està influït per la quantitat i el tipus d’activitat física realitzada diàriament. Al mateix temps, el nivell de condició física pot modificar el nivell d’activitat física i és proporcional al nivell de salut de cada persona. Per tant, la condició física influeix sobre l’estat de salut de les persones, i a la inversa, l’estat de salut influeix en l’activitat física habitual i el nivell de condició física de cadascú.

-Beneficis i riscos d'una bona condició física

Per tant, podem observar una sèrie de beneficis i de riscos que ens aporta l'activitat física.

•  Incrementa el rendiment acadèmic, l’activitat, confiança, estabilitat emocional, independència, funcionament intel·lectual, locus intern de control, memòria, estats d'ànim, percepció, popularitat, imatge corporal positiva, autocontrol, benestar i eficiència en el treball.

• Disminueix l’absentisme laboral, abús d’alcohol, ansietat, confusió, còlera, depressió, dolors de cap, hostilitat, fòbies, comportament psicòtic, conseqüències de l’estrès, tensió, risc d’infermetat coronària, problemes d’esquena i tabaquisme.

5. CONDICIÓ FÍSICA COM A CONTINGUT DE L'ETAPA PRIMÀRIA

Altra relació que hi podem observar és la que s’estableix entre els conceptes d’Educació Física i condició física, ja nomenada anteriorment. Com sabem l’educació física és una assignatura dintre l’ensenyament obligatori, la funció de la qual és l’educació de l’individu a través de les conductes motrius mitjançant l’aprenentatge de conceptes, actituds, valors, procediments i normes, amb la intenció d’aconseguir unes competències i objectius, utilitzant una didàctica específica i per contribuir en la seua formació integral. (Blázquez 2001. Citat per Alexandra Valencia Peris).

Seguint a Vaca (1999) i Tercedor (citat per Latorre i Herrador, 2003) la pràctica fisicoesportiva no sols està orientada a un aspecte lúdic sinó també a la millora de la imatge per a què els alumnes puguen sentir-se més hàbils, més eficaços, en fi sentir-se millor, formant individus responsables del seu propi cos. Tenint en compte el bloc de desenvolupament de la Condició Física com part essencial dins del paradigma de l'activitat física i salut, es deuen integrar continguts que indiquen la incidència que amb la millora dels factors qualitatius i quantitatius de la pràctica fisicoesportiva tenen en la salut, així com també instruments per a la seua quantificació i seguiment.

Per tant, hem de diferenciar la condició física de l’activitat física, ja que a partir de l’activitat física realitzada podem optar a una condició física pròpia.

Creguem imprescindible parlar sobre els tres models que representen diferents visions sobre la relació entre l' educació física i la salut. Cadascun d'aquests models presenta diverses solucions quant a l'educació física per a la salut, encara que cap respon a una solució total; també compten amb limitacions.

El primer model, el model mèdic, és el més tradicional. Aquest té una fonamentació anatòmica, fisiològica i biomèdica i es centra sobretot en els efectes de l'exercici físic sobre el mateix cos. En l'enfocament educatiu aquest model es preocupa pel funcionament del cos, la qual cosa el fa adoptar la metàfora del “cos-màquina” (el cos ha d'estar sotmès a unes cures i manteniment perquè funcionen les seues peces). L'aportació principal d'aquest model és la realització segura i efectiva dels exercicis. Però s'oblida d'altres aspectes psico-socials i experimentals associats a la salut, ja que considera que aquesta s'obté a partir de la repetició de determinats exercicis i activitats, de manera que la salut es concep com absència de malalties i de lesions. A més, defensa que a partir d'una prèvia explicació sobre com s'han de realitzar uns determinats exercicis i quins seran els efectes d'aquest sobre el cos es poden aconseguir canvis en els hàbits de vida de les persones.

El segon model, el psicoeducatiu, té una fonamentació psicològica i educativa. Aquest es caracteritza per la llibertat i autonomia a l'hora d'escollir, i perquè ajuda als alumnes a què prenguen decisions pròpies sobre les seues conductes relacionades amb l'activitat física i la salut. Aquest model concep la salut com a responsabilitat de cada individu, és a dir, cadascú és responsable de l'elecció del seu estil de vida. L'enfocament educatiu en aquest context se centra a potenciar l'autoestima de l'alumnat i la seua autonomia perquè siguen capaços d'organitzar-se i prendre decisions per tal de dur a terme una activitat física orientada a la salut. La principal aportació d'aquest model és el coneixement teòric i pràctic necessari perquè l'alumne puga prendre una decisió i desenvolupar un programa d'activitat física i salut. Però també presenta algunes limitacions. El model psicoeducatiu fa un èmfasis excessiu en l'individu, s'oblida dels condicionants econòmics, socials i culturals i por arribar a culpabilitzar a aquells individus que no fan exercici, no segueixen les corrents esportives o no s'ajusten als cànons socials d'activitat i forma física.

I en quant el tercer model, el socio-crític, és de fonamentació principalment sociològica i es basa en una teoria crítica per fer front a les desigualtats i la injustícia social en relació a l'activitat física i la salut. Aquest model concep la salut com una construcció social, és a dir, com a resultat de l'acció individual i col·lectiva i tracta de comprendre les raons per les quals en la nostra societat és considerat, per exemple, el cos femení prim i el cos masculí atlètic com a models saludables o per què s'utilitza el concepte estil de vida per a justificar interessos de la societat consumista. Per tant, el model socio-crític realitza una crítica sociològica a la cultura física, posant de relleu els elements que converteixen l'exercici i la salut en ideologia i tracta de capacitar als alumnes perquè s'enfronten a les desigualtats existents en relació a l'exercici físic i la salut. Les principals aportacions d'aquest model són, d’una banda, el fet de que afavoreix la consciència crítica de l'alumnat, de manera que els capacita per a la reflexió crítica i el canvi social. D’altra banda, aquest model analitza la salut i l'activitat física dintre d'un context social i cultural ampli. Però també compta amb algunes limitacions: nega la capacitat d'elecció individual i se centra sobretot en la discussió.

6. COM MESURAR LA CONDICIÓ FÍSICA? CAL MESURAR-LA? PER A QUÈ ENS SERVEIX? 

La condició física normalment es mesura amb tests i proves (veure ANNEXE II).

Existeixen diferents exercicis per a mesurar la condició física, ja siga per a mesurar la flexibilitat, la força, la resistència o la velocitat. Alguns exemples són el test de Ruffier, per a mesurar la resistència; i el de Cooper, per a mesurar la velocitat. En la ESO i batxillerat se segueix la bateria EUROFIT però nosaltres podríem mesurar la condició física dels nostres alumnes de primària a través d'unes fulles de seguiment (veure ANNEXE III).

En ambdós casos sempre s’ha de treballar en la Zona d’Activitat Física Saludable, és a dir, treballar entre el 60-85% de l'índex cardíac màxim (índex = 220-edat). Per saber-ho després de cada exercici físic, com per exemple un circuit es controlarien les pulsacions i es multiplicaran per 4 per saber si es troba entre el seu llindar de pulsacions.

Per tant, per a tindre una bona condició es recomana realitzar activitat física sempre i quant ens aporte més beneficis que riscs a l'hora de realitzar-la. Per aquesta raó s'ha de tindre en compte una sèrie de factors com són la possibilitat que ofereix l'activitat per autocontrolar la intensitat, la seguretat que ens ofereix el medi en què es practica, la major o menor brusquedat dels moviments, el risc d'impactes amb mòbils o oponents, i els problemes psicològics i de relació social que poden comportar la competitivitat en aquelles activitats que requereixen un component per a poder ser practicades. Cal dir que la forma de realitzar les activitats dependrà de si la intenció del participant és recreativa o de l'alt rendiment. A més és necessari considerar l'edat, el sexe, la discapacitat, el grau de gaudi individual... (Devís, 2007).

És important esmentar que les relacions entre l'activitat física i la salut estan plenes de supòsits i moltes d'elles sostenen la problemàtica triple igualtat:

La creença del fet que l'activitat física, a través de la condició física o el fitness, porta a la salut i que la condició física és una prova de salut està molt estesa.

Actualment, se li concedeix més importància a l'activitat física que a la condició física en referir-se a la salut. L'activitat física guanya una doble influència en la salut, una directament i altra indirectament mitjançant la condició física. El que ens resulta destacable és que l'activitat física pot influir en la salut haja o no millorat la condició física, i que l'activitat física està a l'abast de tothom perquè tots i totes podem fer algun tipus d'activitat, mentre que la millora de la condició física no sempre s’aconsegueix, perquè entre altres coses depenen en gran mesura dels factors genètics. Cal dir que la condició física és un nivell de forma física que es mesura mitjançant tests, mentre que l'activitat física és un procés i, des del punt de vista de la salut, és més important el procés que el resultat o la comparació amb altres persones. Per tant, cal destacar que tant la realització de l'activitat física com els alts nivells de condició física no estan automàticament relacionats amb la salut. A més a més cal destacar que qualsevol activitat no és necessàriament saludable sinó que depèn de la intensitat, de les característiques personals, la freqüència, la seguretat, la satisfacció, la relació social i el respecte del medi ambient entre altres aspectes. Per tant, els majors beneficis saludables s'obtenen quan es passa del sedentarisme a nivells moderats de condició física o activitat, i els beneficis disminueixen quan es passa de nivells moderats a nivells alts de condició física o activitat.